David Araque's Portfolio

A recopilation of David Araque Borrás translation works

New translation for International Alliance of Inhabitants: Gaza Caling

¡Llamado al BDS para el cese del incremento del genocidio en Gaza!

TIP

x

La Alianza Internacional de Habitantes hace un llamado a la movilización solidaria de todas las organizaciones de habitantes del mundo para detener el incremento del genocidio llevado a cabo por Israel que está sufriendo el pueblo Palestino en Gaza. Un llamado al BDS (Boicot, Desinversiones y Sanciones) para conseguir una paz justa con Cero Desalojos y reconstruir los hogares Palestinos demolidos.

Desde que Israel viola repetidamente las leyes internacionales a pesar de las 45  resoluciones con las que la ONU ha condenado sus políticas colonialistas y discriminatorias;

Desde que todas las intervenciones internacionales y los intentos por conseguir la paz, incluida una misión de la Relatora Especial de la ONU sobre el Derecho a la Vivienda, han fallado al intentar convencerles para respetar los derechos humanos fundamentales y para que cesen su ocupación y opresión del pueblo Palestino;

Desde que los ataques en Gaza son parte de un intento más amplio por parte de Israel para imponer su ocupación permanentemente;

Hacemos un llamado a llas organizaciones de habitantes de todo el mundo para que unan sus voces en una movilización efectiva de la sociedad civil para una paz justa, que es la única que puede detener el encarcelamiento y genocidio del pueblo Palestino en Gaza.

Hacemos un llamado a las organizaciones de habitantes, especialmente para fortalecer el BDS e insistiendo en que ninguna “solución” será aceptable hasta que los Palestinos la acepten conforme a las leyes internacionales y los derechos humanos.

Cada uno de nosotros debe ponerse de acuerdo en solicitar a todos los gobiernos su inmediata intervención para que los ataques en Gaza cesen, instándoles a que detengan el comercio de armas con Israel, y a la Unión Europea a que rescinda su tratado de comercio “Acuerdos de asociación” con ellos. Las empresas, instituciones y funcionarios cómplices deben ser boicoteados. Los usuarios de medios de comunicación social pueden rebelarse contra la odiosa propaganda Israelí, que a menudo retrata al estado como un bastión de la Ilustración  en medio de la selva.

De esta manera podemos apoyar los principales objetivos de la resistencia Palestina:

  • Acabar completamente con el bloqueo Israelí en Gaza.
  • Restablecer el alto el fuego que había antes de la Operación Pilar de Defensa, en noviembre de 2012;
  • El cese de la destrucción de hogares Palestinos así como la matanza de residentes Palestinos que intentan cosechar cerca de la frontera;
  • Y la liberación de los presos que Israel ha re-encarcelado.

Como solicitaron los representantes de la sociedad civil palestina, las medidas de castigo no violentas de BDS deberían ser mantenidas hasta que Israel cumpla con su obligación de reconocer el derecho inalienable a la autodeterminación del pueblo Palestino y el cumplimiento de los preceptos de las leyes internacionales:

  1. Acabar con la ocupación y colonización de todas las tierras Arabes y desmantelamiento del Muro;
  2. Reconocer los derechos fundamentales de los ciudadanos Arabes-Palestinos de Israel con total igualdad; y
  3. Respetar, proteger y promover el derecho de los refugiados Palestinos a que puedan regresar a sus hogares y propiedades como se estipula en la resolución 194 de la ONU.

Por último, pero no menos importante, hacemos un llamado a las organizaciones de habitantes de todo el mundo para que apoyen a Cero Desalojos ahora más que nunca y a la reconstrucción de los hogares Palestinos demolidos.

 

Link to the translation

Advertisements

New Translation for NGO

Here is my new translation for Stop Corporate Impunity:

 

PDF

New translation for Global Voices

New translation for Global Voices

Aquesta publicació es part de la sèrie d’articles especials de la bloquera i activista Marcell Shehwaro, que descriu la realitat de la vida a Síria durant el conflicte armat entre les forces lleials al règim  i aquells que busquen deposar-lo.

Blogger and activist Marcell Shehwaro at a protest in Syria. Image courtesy Marcell Shehwaro

 

Aquesta publicació hauria estat diferent si hagués seguit la dita que vaig aprendre a la meua infància: “No deixes per a demà el que pugues fer avui”. Tenia previst escriure-la ahir per la nit, però em vaig adonar que la bateria del meu ordinador portàtil estava a punt d’esgotar-se. No he tingut electricitat en els últims dos dies i per tant vaig decidir esperar a avui pel matí per a escriure’l. 

Es suposava que aquest article havia de tractar de la vida d’una xica normal i corrent, sols un poc distinta. L’anomenarem activista, perquè aquesta etiqueta resulta més atractiva a la gent.

Vaig rebre l’encàrrec de Global Voices Online de transmetre’ls alguns detalls de la nostra vida quotidiana a Síria. Açò va ser el que vaig planejar escriure, si no fóra tan dependent de la tecnologia ja ho hauria fet ahir. Podria haver-ho escrit en paper, amb una llum de querosè. Pareix que he perdut l’habilitat d’escriure si no escolte el so dels dits sobre el teclat.

Però tornem a l’article. Em vaig gitar pensant que ho escriuria aquest matí, tan prompte com trobara una font d’energia, però la Força de Defensa Aèria siriana tenia uns altres plans. Em vaig despertar a les 8 del matí amb el so d’una explosió propera – un coet va caure a 100 metres de ma casa, al veïnat alliberat de Mashad, a Alepo. Començàrem a comptar. Dos… tres… set… Aquest va caure més lluny. Vuit… les finestres començaren a repicar. Vaig decidir obrir totes les portes i finestres. Se’m va ocórrer que agafar la grip a causa del fred seria menys penós que ser impactada per la metralla de vidres trencats.

Vaig agafar totes les mantes que vaig poder trobar, em vaig posar a sota i em vaig adormir. La guerra em va ensenyar que sempre cal dormir, no importa quants horrors passen a fora.

Era divendres i havia de participar en una protesta al veïnat de Bustan Al Qaser. Em vaig vestir i vaig eixir al carrer. El que pareixia un pas molt valent, tenint en compte el bombardeig. De sobte, el veïnat que conec tan bé pareixia completament estrany. Caigueren 16 coets, d’acord amb els amics que es posaren a comptar. I 16 coets són suficients per a canviar les característiques d’un barri modest com al que visc. Hi havia enderrocs i vidres trencats per tot arreu i les meues botes “Uggs” no eren el calçat més apropiat per a les circumstàncies.

Al carrer tots miraven al cel. Realment tots! Hi havia altres cinc o sis persones, els únics civils fora de les seues cases. Un home major cridava com un venedor ambulant buscant clients, sense adonar-se’n de la mort: “S’està apropant… ha aplegat… ara dispararà… ara dispara…” El seu to monòton era més trist que l’escenari d’enderrocs.

El caça bombarder colpeja a prop. Alguns fugen del so de l’explosió. El meu amic i jo ens riem davant de la idea de córrer  més ràpid que un caça. Serà que la gent pensa que encara estem als temps de protestes pacífiques, quan podíem córrer per escapar dels dispars de les bales? O es només l’instint de supervivència espontani i lògic? Qui pot realment córrer més que un caça? El caça torna a disparar i el meu amic i jo decidim que és una mala idea seguir caminant cap a la protesta. Entrem en un edifici proper, on trobem un grup de civils terroritzats. Envege la seua capacitat de tindre por, ja que només pot significar dues coses: o que les seus vides encara tenen sentit o que no estan, com nosaltres, acostumats a presenciar escenes de mort.

Els altaveus adverteixen la gent de les plantes altes perquè baixe. Es fa més fort el so de les sirenes de les ambulàncies. De sobte sentim una descàrrega de bales. El meu amic pregunta: “Poden les bales arribar fins als avions?” i contesta la seua pròpia pregunta: “No, estimada, aquestes bales són les bales de l’opressió”. Envege al militant que encara aconsegueix sentir-se oprimit.

Després tot és normal. Poc després, seguim el nostre camí.

En poques hores la vida tornarà a la normalitat i els carrers tornaran a estar plens de venedors i vianants. Sols els que estan sota els enderrocs, les seus famílies i els que perderen les seues cases ploraran avui. Algunes imatges podran o no romandre a la nostra memòria- el dol d’una mare que veu la seua casa cremar-se amb el seu fill encara dins; o la filla relatant com la cuina s’ha esfondrat amb sa mare encara a dintre.

Per a nosaltres, és un dia de bombardeigs normal i corrent. El meu amic em corregeix: avui no van estar explosius sinó coets. Accepteu si us plau la meva equivocació: va ser només un dia normal i corrent amb coets.

Marcell Shehwaro Bloqueja a marcellita.com y tuiteja a @Marcellita, ambdós fonamentalment en àrab. Podeu llegir els  seus dos articles d’aquesta serie ací [es] i ací [es].

New Translation for Global Voices Catalan About the Revolution in Ukraine

Periodistes ucraïnesos fan pública la corrupció mitjançant “YanukovychLeaks”

Traducció publicada 5 març 2014 2:00 GMT · Veure la notícia original [en]

 

YanukovychLeaks.org, una nova web creada per periodistes ucraïnesos per a publicar documents trobats a la mansió de Víktor Ianukòvitx. Molts revelen la corrupció absoluta del règim.

Aquesta publicació forma part de la nostra cobertura especial sobre les protestes #Euromaidan a Ucraïna.

Després de fugir de Kíev, a mesura que les manifestacions guanyaven en intensitat, la violència sacsejava el règim i el parlament era reconstituït, una de les coses que l’expresident Víktor Ianukòvitx va deixar enrere fou Mezhyhirya, la seua gegantina i opulenta mansió als afores de la capital. El palau va obrir propmte les seues portes a manifestants, periodistes i ciutadans que volien veure amb els seus propis ulls com havia viscut el seu president.

Pero entre els enormes edificis i els indicis d’un estil de vida excessiu (un zoo! un galió! un camp de golf!), periodistes i activistes trobaren un tresor molt més valuós —tones de documents estatals, llistes negres plenes de periodistes i activistes, i registres financers, alguns d’ells parcialment cremats, d’altres tirats a l’aigua a les ribes del riu Dnièper i el mar de Kíev.

El periodista Aleksandr Aronets [uk], famós per les seues innumerables retransmissions en directe de l’Euromaidan, va ser un dels primers a veure els papers en l’aigua:

Els documents suren al Dnièper!

Kàtia Gorxinskaia, periodista del diari local de notícies en anglès Kyiv Post [en], va tuitejar [en] sobre el rescat dels documents:

Mentre es rescataven i assecaven els documents, un grup de periodistes de seguida va començar a fotografiar i catalogar la informació que acabaven de descobrir per a preservar-la de cara a futures investigacions. Kàtia Gorxinskaia [en] va publicar aquesta foto del seu treball:

Més tard, Serguei Leixtxenko [uk], periodista de l’Ukrainska Pravda [en] conegut per les seues investigacions sobre les propietats de Ianukòvitx, incloent-hi Mezhyhirya, va publicar una foto on mostrava més documents que s’assecaven a l’interior d’una sauna allà mateix:

Те, що відбувається зараз в Межигір’ї – це унікальний навіть за світовими мірками проект. Кілька десятків журналістів копіюють тисячі сторінок знайдених тут доказів корумпованого нутра Януковича. На фото – включена сауна будинку для гостей Януковича, де сушаться виловлені в Київському морі документи.

El que passa ara a Mezhyhirya és una iniciativa única, fins i tot per als estàndards mundials. Algunes dotzenes de periodistes copien milers de pàgines trobades ací que proven la naturalesa corrupta de Ianukòvitx. Aquesta és una foto d’una sauna a la casa de convidats de Ianukòvitx, on s’assequen ara els documents pescats al mar de Kíev.

A mesura que els periodistes treballaven, publicaven a les xarxes socials una selecció de troballes, com aquesta escandalosa descoberta de Kàtia Gorxinskaia i Christopher Miller del Kyiv Post [en]:

Un grup de periodistes de parla anglesa dels diaris ucraïnesos Kyiv Post [en], Ukrainska Pravda [ru] i alguns altres mitjans de comunicació se n’adonaren que el tresor trobat havia de ser preservat com fóra, així que van decidir cooperar en el prcés de documentació, conservació i catalogació, per a després informar.

També van col·laborar amb el Projecte d’Informació sobre Crim Organitzat i Corrupció (PISCOC) [en], un consorci de centres d’investigació que abasta Europa i Àsia Central. El resultat de la seua ràpida actuació ha estat una pàgina web anomenada YanukovychLeaks [ru], que emmagatzema la creixent col·lecció de fotos i materials digitalitzats procedents de la residència de Ianukòvitx. Kàtia Gorxinskaia va tuitejar contenta per aquesta nova disposició:

Periodistes locals i internacionals també han expressat el seu entusiasme per la nova web. Maksim Eristavi, periodista i editor d’una ràdio local pensa que la pàgina serà popular:

A la Ucraïna revolucionària aquesta és ara mateix la pàgina web més popular http://t.co/0IqVobW1q6 #yanukovychleaks [ru]

— Maxim Eristavi (@MaximEristavi) 25 de febrer de 2014

La Xarxa Global de Periodisme d’Investigació també va tuitejar [en] sobre YanukovychLeaks [ru] iva informar amb detall [en] sobre com es va materialitzar aquesta iniciativa ucraïnesa:

Els reporters s’han assabentat ben prompte que si els documents mullats no eren separats i assecats es convertirien en una pasta de paper que no podria ser salvada. L’equip es va instal·lar en un embarcador la primera nit i l’endemà es va traslladar a l’opulenta casa de convidats de la residència, que van convertir en sequer de documents. Un cartell a l’entrada resa: «Investigació periodística en procés – No molesteu».

– D’un fragment de GIJN «YanukovychLeaks: com els periodistes d’Ucraïna fan història»

El blog The Lede [en] del New York Times també va dedicar [en] un article a la iniciativa:

El 25 de febrer, Natalie Sedletska [en], periodista de Radio Liberty i membre de l’equip deYanukovychLeaks [ru], va informar sobre el tràfic massiu enregistrat a la nova pàgina web:

A més de la pàgina web principal, YanukovychLeaks.org, l’equip també ha creat una pàgina de Facebook [en], on es convida altres periodistes i ciutadans a col·laborar i resseguir el seu treball.

Copa africana de nacions (new translation for Global Voices Cat)

La Copa Africana de Nacions de 2010 (Afcon 2010) es va celebrar a Angola del 10 al 31 de gener de 2010.

SuperSport, el proveïdor de televisió esportiva del continent africà ha format un equip de bloguers comentaristes per a debatre sobre l’Afcon 2010. Aquestes són algunes de les publicacions dels blogs sobre l’Afcon 2010 de SuperSport:

“David sap kung fu i t’ha googlejat!” és el començament d’una de les publicacions escrites per Thomas Mlambo sobre les sorpreses de l’Afcon 2010:

David sap kung fu i t’ha googlejat!

Bé, bé, bé, parlem sobre les sorpreses de l’Afcon. D’uns anys ençà, en el futbol d’arreu del món, els tradicionals superpoders, també denominats “Goliat”, han dominat, i quasi podríem dir que abusat, dels peixets, o com a partir d’ara em referiré a ells, els “David” del joc, a excepció de l’estrany partit amistós.

Però en consonància amb el món actual, David s’ha apuntat a un gimnàs, ha consultat un entrenador personal, practica ioga cada matí i munta en la seua bicicleta de muntanya els caps de setmana, i tot açò alhora que rep classes d’arts marcials tots els dijous per a mantenir-se en forma. Ara David està concentrat, preparat i en forma i ja no és un noi espantat amb una pedra en la mà.

Quin és el resultat final? Que una nació com Malawi haja guanyat per primera vegada la final de la Copa de Nacions Africana, en derrotar Algèria, un dels qualificats per a la Copa Mundial de la FIFA de 2010 per 3-0 el segon dia de competició.

Aleshores jo mirava el partit que enfrontava Burkina Faso amb Costa d’Ivori a Cabinda i quedava ben clar que el seu entrenador, Paulo Duarte (conegut com el Mourinho d’Àfrica perquè va ser l’assistent personal del “special one”), havia utilitzat Internet per estudiar les superestrelles a les que haurien d’enfrontar-se i va crear una pàgina web anomenada “KeepDrogbaQuiet.com”.

“Ha caigut en picat el nivell de joc de l’Afcon?” es preguntava Mark Ouma, un analista futbolístic de Soccer Africa a SS3:

Quan Hassan Shetata diu que el nivell competitiu a la Copa Africana de Nacions de 2010 ha baixat vol dir que hi ha un major interès per mirar amb més deteniment els procediments a Angola.

Des que es va encarregar dels Faraons egipcis, l’entrenador Shehata ha sigut un home de molt poques paraules, així que alguna cosa especial deu haver provocat el seu comentari, del qual se’n poden extraure tres interpretacions:

Primer, quant al valor aparent, hi ha una mica de mèrit en les seues paraules. Els equips africans actualment a Angola i que aniran a la Copa del Món el juny —Algèria, Camerun, Ghana, Nigèria i Costa d’Ivori— perderen els seus primers partits aquí. Podria argumentar-se que tots van mostrar una total falta de compromís, el mateix que els va portar a prevaler a la rigorosa ronda de qualificació del Mundial. Posteriorment tots aquests equips guanyaren el seu segon partit.

Ara tots estan als quarts de final i tots els equips que aniran a la Copa del Món poden aprendre algunes lliçons de cara al futur, ja que el nivell competitiu allà serà molt més exigent.

Thomas Mlambo creu que “els porters poden donar-te mal de panxa“:

No volia escriure un nou blog per a uns pocs dies només, però és la única cosa que puc fer per tractar d’alleujar el mal humor que em va causar veure com Zàmbia perdia contra Camerun.

Acabava de fer una bona menjada durant el descans entre partits i m’havia aclofat a la cadira més còmoda que tinc en la meua postura preferida per poder concentrar-me en el partit i presenciar com l’elegant Chipolopolo apallissava els pobres, i fins ara relativament desdentats, lleons.

Però l’àpat se’m va indigestar…

Els porters poden provocar-te mal d’estómac i el regal de Nadal (amb un mes de retard) de Kennedy Mweene als camerunesos em va arruinar la nit.

A veure, no soc zambià, però la visió d’aquell “poder de iaia” esperançada en el xut de Geremi que va creuar la línia de meta i va suposar l’empat dels lleons em va donar ardor.

Em va fer despenjar el telèfon per cridar a tots dos, Ponga (Liwewe) i Mamadou (Gaye), i desfogar-me amb ells de tanta frustració. Caram, no és fàcil veure futbol sol a casa, ja que no hi ha ningú amb qui puguis maleir quan coses així d’indignants succeeixen.

Mamadou Gaye, un dels comentaristes esportius més popular i controvertit d’Àfrica no podia creure’s que les Súper Àguiles hagueren arribat tan lluny al torneig:

És adéu Súper Àguiles i bon dia a tothom. M’agradaria començar disculpant-me amb el meu benvolgut amic el Gran Cap Keshi i amb tots vosaltres. Keshi és un bon amic meu i no vaig poder controlar-me en veure’l perdre, però no tenia cap intenció de deixar en mal lloc les seues virtuts o caràcter.

Durant la seua etapa com a entrenador de l’equip nacional de Mali, el vaig visitar almenys set vegades per donar-li el meu suport, així que m’agradaria disculpar-me una vegada més amb tots aquells que he ferit, i promet que no ho repetiré mai mes. Gràcies.

Em sent honrat i a la vegada humiliat pels missatges que continueu enviant-me i estime de veres la vostra comprensió i passió pel nostre deport, el futbol.

Finalment, la fase de grups de la 27a edició de la Copa Africana de Nacions ha acabat i amb ella vénen les llàgrimes i la tristor. Les meues prediccions llancen resultats barrejats.

De moment, les Súper Àguiles poden dir adéu a Angola 2010 després d’haver derrotat els equips amb pitjor rendiment de la Copa de Nacions: Benín i Moçambic, que mai han guanyat ni tan sols un partit en la història de la Copa de Nacions d’Àfrica.

Us demanareu, per què insisteixo tant en el retirament d’alguns jugadors? Perquè com tots bé sabem, al nostre continent, la majoria de jugadors han mentit sobre la seua edat.

Quan Angola, la nació amfitriona, fou eliminada per Ghana, hi hagué un silenci tan sepulcral a Lubango que fins i tot els gossos deixaren de lladrar aquella nit, com va informar Thomas Kwenaite des d’aquesta mateixa ciutat:

Lubango se’n va anar a dormir prompte diumenge a la nit. Els amfitrions de la 27a edició de la Copa Africana de Nacions celebrada a Angola havien estat eliminats per Ghana, que els va vèncer per 0-1 als quarts de final. No se sentien motocicletes cremant roda o derrapant ni el soroll de les botzines dels cotxes. Ni tan sols se sentia lladrar als gossos.

Thomas també va escriure sobre l’experiència de viatjar per Angola:

Arribàrem a Libango de la pitjor manera possible. He de confessar una altra vegada, que no guarde cap opinió dolenta cap Angola, però crec de veres que realitzar un viatge de 35 minuts en 10 hores i 5 minuts és inacceptable, i ningú es va preocupar d’avisar-nos que el nostre avió havia sigut retardat.

De fet, des de la nostra arribada a Angola fa tres setmanes, cada vegada que fèiem un viatge a les províncies de Cabinda, Benguela i Lubango arribàrem a l’aeroport prompte, més o menys a les 7 del matí, pero no aplegàvem al nostre destí fins a les 6 de la vesprada, i desgraciadament, per molt que els amics angolesos intentaren fer-me creure que sóc un ploramiques, això és inacceptable i l’aerolínia deu assumir els seus errors.

No intento ser graciós, però retardar un vol local 7 hores sense que ningú intentés avisar-nos que alguna cosa anava malament és sorprenent. Vaig assumir el primer dia, després que un vol de 40 minuts ens costés 8 hores de fer, que potser el gran volum de gent que ha viatjat al país ha estat una nova experiència que els ha impedit traslladar tots els passatgers puntualment.

Nigèria es va assegurar una plaça en les semifinals en guanyar els nois de Chipolopolo de Zàmbia. Però creu encara Charles Anazodo que el déu del futbol és nigerià?

 

Original Link

New Translation for Global Voices Cat

L’atac al centre comercial de Nairobi inspira dues aplicacions per a casos d’emergència

Traducció publicada 28 setembre 2013 15:28 GMT · Veure la notícia original [en]

Llig també: Cómo se desarrolló el ataque a centro comercial de Nairobi en medios sociales i Autor de Global Voices recuerda a amigos muertos en ataque a centro comercial de Nairobi.

El 21 de setembre de 2013, un grup de presumptes integrants d’al-Shabab van assaltar el centre comercial Westgate a Nairobi, la capital de Kenya, i va acabar amb la vida d’almenys 69 persones, entre ells 6 membres del personal de seguretat. També foren ferits centenars d’homes, dones i xiquets innocents.

Arran d’aquest atroç atac, Ushahidi [en] ha desenvolupat dues aplicacions per a casos d’emergència [en]. Ushahidi [en] és una empresa tecnològica sense ànim de lucre especialitzada en el desenvolupament de programari obert i gratuït per a la recollida d’informació, visualització i cartografia interactiva.

Ushahidi, que significa “testimoni” en suahili, era inicialment una pàgina web creada per, a partir d’informes, traçar el mapa de la violència a Kenya on es van succeir els disturbis després de les eleccions celebrades a principis del 2008.

L’aplicació Ping [en] és una ferramenta binària i multicanal que permet les notificacions en grup. L’aplicació ajudarà famílies, amics i empreses a compartir la seua posició amb els altres més ràpidament:

Hi havia un problema que es repetia a cada desastre que passava, no només a Kenya, sinó a tot arreu. Petits grups, famílies i empreses necessiten comunicar la seua posició als altres ràpidament. Necessiten fer «ping» amb els altres i fer-los saber que estan bé. Ha de ser increïblement simple perquè siga possible usar-lo sense pensar-hi massa. Alguns ja han fet coses en aquesta àrea en el passat i els millors intents com ara l’aplicació «I’m Ok» s’enfoquen a usuaris de telèfons intel·ligents, però necessitem que funcione també als telèfons més senzills. El nostre objectiu és que estiga disponible perquè tothom puga usar-lo globalment.

The Ping App – a group check-in tool for emergencies. Photo source: Ushahidi blog.

Ping, una aplicació de posicionament en grup per a casos d’emergència. Font de la foto: Blog d’Ushahidi

Així funciona Ping:

Crees una llista de la teua gent (la teua família, organització) i cada persona afegeix un altre contacte proper a ella (dona, company d’habitació, nuvi o núvia, etc.). Quan un desastre succeeix, envies un missatge a tots per a fer una comprovació. L’administrador envia un missatge de 120 caràcters que sempre diu al final «estàs bé?»
Açò arriba al destinatari mitjançant missatge de text o correu electrònic (es poden afegir altres canals més endavant) una vegada cada 5 minuts. Si hi ha resposta, es considera que eixa persona està bé. Si no hi ha resposta, s’envien 3 missatges a un altre contacte. Classifiquem cada missatge sota 3 categories: respost (verificat), no respost, no està bé. Cada missatge rebut d’algú del grup es guarda en un gran arxiu de text al qual l’administrador pot afegir notes en cas que siga necessari.

Una altra aplicació és Blood Donation Kenya (Donació de Sang a Kenya, [en]), que dibuixa un mapa amb les localitzacions de tots els centres de donació de sang. El mapa connecta aquests centres amb gent que vol col·laborar amb la donació o amb instrumental i també amb personal mèdic.

A screenshot of a crowdmap showing blood donation sites in Kenya. Image source: Ushahidi blog.

Una imatge que mostra el mapa públic de llocs on donar sang a Kenya. Font de la imatge: Blog d’Ushahidi

Erik Hersman [en] explica la lògica d’aquest mapa:

Un dels hòmens més increïbles que es pot trobar a Kenya en qualsevol cas d’emergència és Philip Ogola, de la Creu Roja. Ell és qui arriba primer amb bona informació, però tots tenim els nostres límits. La Creu Roja de Kenya ha fet un treball fantàstic, però té un problema, i és que tota la seua documentació encara s’escriu a mà (també hi ha un altre grup, liderat per Nivi de eLimu, que treballa en un sistema de bases de dades organitzat localment per procedir-ne a la digitalització sense que els noms de persones reals apareguen a la xarxa). Altre problema és que als hospitals hi ha determinats grups sanguinis que s’esgoten i d’altres que en sobren, ja que la població kenyana acudeix en massa a donar.

De quina manera pot gestionar-se aquesta situació per tal que la gent no siga rebutjada en alguns llocs i sàpiga on és més necessari el seu grup sanguini?

Hem desplegat un mapa públic on s’ubiquen tots els nostres centres de donació de sang en un esforç per connectar totes aquestes àrees amb la gent disposta a ajudar BloodDonationKenya.Crowdmap.com, ja siga amb la donació de sang, instrumental o personal mèdic.

Llig també: Cómo se desarrolló el ataque a centro comercial de Nairobi en medios sociales i Autor de Global Voices recuerda a amigos muertos en ataque a centro comercial de Nairobi.

Interview for Maria Tatay’s Blog

Last december a translator and a good friend of mine interviewed me about altruistic translation and which is my point of view. Here is the interview:

“¿Por qué te pareció buena idea empezar traduciendo para las ONG?

[…] Me parecía que ya estaba más que listo para empezar a trabajar como traductor, así que investigué un poco y descubrí la enorme oferta de empleo en las ONG. Me parece una forma genial para que los estudiantes de traducción empiecen a formarse un currículum, sin mencionar la enorme labor social que realizamos, ayudando a que el mensaje de estas organizaciones llegue a más gente, pese a que no puedan permitirse los servicios de un traductor. Para ser sincero, yo empecé por tener alguna referencia en el currículum, pero una vez terminada la traducción y poder ver como tu trabajo está sirviendo para realizar un bien mayor es muy gratificante.

¿Cómo encontraste las páginas donde traduces? ¿Te fue difícil encontrarlas?

No resulta demasiado complicado encontrar alguna ONG y su página web; encontrar alguna que tenga oferta de trabajo como traductor es otro cantar. […] Algunos de mis compañeros decidieron acudir directamente a la sede de alguna de estas ONG, pero a mí esa opción me parece menos útil, ya que te limita mucho si no vives en una gran ciudad, pero en contrapartida, tienes un contacto más directo con la gente que te está dando el trabajo y eso siempre es bueno.

¿Te hicieron alguna prueba de acceso? ¿Qué datos te preguntaron?

[…] En las dos organizaciones donde traduzco me preguntaron qué pares lingüísticos podía trabajar, si tenía experiencia informática y con qué frecuencia podría trabajar para ellos, además de una prueba de traducción que tuve que devolverles completa lo antes posible. En Global Lives Project me preguntaron si tenía experiencia previa transcribiendo y subtitulando vídeos […] mientras que en Global Voices Catalunya se encargan de traducir los artículos que se publican en las páginas en inglés y español, así como la redacción de artículos propios. Ellos me preguntaron sobre mi nivel de catalán y lo informado que estaba sobre la actualidad de la región.

¿Cómo es la forma de trabajo? ¿Os coordináis entre todos? ¿Tenéis fechas de entrega?

Las organizaciones son muy flexibles, se adaptan totalmente a ti y a tus plazos (siempre que sean razonables). Respecto a la forma de trabajar, es distinta en cada asociación. Por ejemplo, en Global Lives Project, estoy en contacto con una supervisora de la organización que me envía el enlace del vídeo que hay que subtitular y me da un plazo orientativo de la fecha de entrega. En Global Voices Catalunya el método es un poco distinto, formo parte de un grupo en un foro donde nos reunimos los traductores. En ese foro, se publican sugerencias sobre qué textos deberían ser traducidos y propuestas que hacemos los traductores a nuestro jefe de equipo. Cuando terminas de traducir el texto, un revisor lo revisa y corrige si es necesario para luego publicarlo.

¿En qué te está beneficiando?

Hay que ver esta oportunidad desde un punto de vista solidario y constructivo. Sin duda, es una labor que se basa totalmente en la realización personal y en echar una mano a gente que tiene buenas ideas pero por la barrera del idioma no puede hacerse oír todo lo que les gustaría. Les recomiendo a todos los estudiantes de traducción que todavía no tengan el título o recién graduados que valoren esta opción porque es algo muy constructivo y puede abrirnos muchas puertas en el futuro.”

Original link to Maria’s blog, in which you can find some useful information about this kind of translation and about how can you get involved in it.

Translation for International Alliance of Inhabitants

Invitamos a todos nuestros amigos de todo el mundo a que se unan a nuestra lucha contra la criminalización de los sintecho en Hungría organizando manifestaciones solidarias el 13-14-15 de febrero  ante la Embajada o el Consulado húngaro de vuestro país.

Las elecciones de 2010 trajeron a Hungría un gobierno autoritario y represivo: la democracia constitucional fue fundamentalmente abolida; se recortaron los derechos de los trabajadores; se limitó el derecho a recibir prestaciones sociales y se implementó un riguroso régimen de prestaciones sociales condicionadas al trabajo; aquellos que buscaban asilo fueron presa de un régimen de detenciones injustificables; se incrementaron las políticas penales más rígidas con sanciones desproporcionadas. Desde la transición al capitalismo en 1990, el índice de pobreza y y el nivel de desigualdad de los ingresos nunca habían sido tan alto como ahora.

A pesar de los años de defensa de causas y protestas, convertirse en una persona sintecho  llegó a ser un delito penado en Hungría . En noviembre de 2012, el Tribunal Constitucional revocó una ley que penalizaba vivir en las calles, argumentando que el Estado debería considerar el asunto de las personas sintecho como un problema social, y no penal. En respuesta a esto, el partido en el gobierno decidió cambiar la Constitución permitiendo que los gobiernos locales pudieran sancionar la «residencia habitual en lugares públicos». Los sintecho ahora pueden ser sometidos a trabajos sociales forzosos, multas económicas y al encarcelamiento en la mayor parte de Budapest. Además, diversas autoridades locales de fuera de la capital están criminalizando a los sintecho

Nosotros, los sintecho y los miembros de la organización La ciudad es de todos, solicitamos vuestra ayuda para abolir esta legislación inhumana y para expresar vuestra solidaridad con los sintecho de Hungría.

Si vuestro tiempo y vuestros recursos os lo permiten, organizad una manifestación solidaria el 13-14-15 de febrero  ante la Embajada o el Consulado húngaro de vuestro país. Si hacéis esto, por favor enviad fotos o vídeos para que podamos publicar en nuestra página web y en nuestra página de Facebook las protestas internacionales en contra de esta guerra que se está librando contra la gente pobre en Hungría.

Esperamos que encontréis una manera de apoyarnos en nuestra lucha. Si tenéis alguna duda relacionada con el evento que se va a organizar, la documentación, o la penalización de los sintecho, por favor, contactadnos en avarosmindenkie@gmail.com .

Gracias a todos por vuestro apoyo,

La Ciudad es de todos

Translated Text

Source text

(This text was translated in January of 2014, my name is attached at the bottom of the website)

Translation for Global Voices Catalán: Després de 44 anys, els Jocs del Sud-est Asiàtic tornen a Birmània

Després de 44 anys de llarga absència, els Jocs del Sud-est Asiàtic tornen una vegada més a Birmània. L’última vegada que els jocs es van disputar a Birmània va ser el 1969, a Yangon. La cerimònia d’obertura dels 27ns Jocs del Sud-est Asiàtic es va celebrar l’11 de desembre en la nova capital, Nay Pyi Taw, i la premsa internacional la va descriure com una festa enlluernadora. De fet, el govern ja havia dut a terme al país una campanya de promoció prou agressiva dels jocs mesos abans de la celebració. Per animar un poc allò que la premsa internacional i la local han ressenyat al respecte, aquí està el que els internautes han comentat sobre els jocs. La cerimònia d’obertura va ser rebuda amb entusiasme i molt aclamada. Aye Chan va compartir [my] un article al respecte:

La cerimònia d’obertura dels 27ns Jocs del Sud-est Asiàtic es va celebrar l’11 de desembre. No dic açò pel fet que sigui birmà, però estic molt orgullós com a ciutadà birmà d’organitzar una cerimònia tan esplendorosa. Fa anys que hem tingut por de realitzar qualsevol esdeveniment en aquest país, i m’agradaria dir que hem aprofitat aquesta oportunitat per reconstruir la nostra dignitat com a birmans.

No obstant això, encara que hi ha gent que tendeix a pensar de manera negativa i que es dedica a publicar crítiques a Facebook. Tothom és lliure de criticar, però no puc fer res més que sentir-me trist pel fet que la nostra pròpia gent ens critiqui.

En lloc de culpar-nos mútuament, prefereixo descobrir què diu la premsa internacional sobre la cerimònia. […]

Després, l’article descriu les ressenyes de la premsa estrangera, com el Malaysian Insider, Asia One, The Times of India, The Chronicle Journal i el Bangkok Post. L’autor tanca l’article amb el comentari següent:

De totes maneres, si parem atenció a les ressenyes internacionals, les alabances han anat molt més enllà de les seues expectatives, més que no pas les crítiques. Pensem en l’èxit de la celebració de la cerimònia com una porta d’entrada a la comunitat internacional o com un anunci al món i l’inici del nostre camí per allunyar-nos de la dictadura.

Mascota oficial dels 27ns Jocs del Sud-est Asiàtic

Demo Wai Yan va escriure [my] al seu blog:

[…] Podem veure que hi ha diferents punts de vista sobre els 27ns Jocs del SEA que s’han celebrat al nostre país després de 44 anys, però necessitem fer distincions entre les nostres opinions.

Els nostres atletes estan intentant amb molt d’esforç donar el millor de sí mateixos per als jocs que s’estan celebrant al nostre país. Avui, la competició dels atletes birmans no és una forma de fer propaganda sobre el règim militar, sinó que fan tot el que poden per millorar la imatge del país. En aquests moments hem de recolzar els atletes, guanyen o perden. […]

Mentrestant, el 16 de desembre Birmània va perdre contra Indonèsia 1-0 al futbol i va quedar desqualificada, cosa que va provocar alguns disturbis menors als voltants de l’estadi en Yangon. Com era d’esperar, hi havia un enorme públic decebut amb l’actuació de la selecció de futbol de Birmània. Zaw Htet Han va expressar [my] la seua opinió sobre els disturbis:

Hi ha vandalisme fins i tot en els països on la democràcia s’ha establert satisfactòriament. També hi ha piròmans. Oblidem-nos del tema absurd de si Birmània mereix democràcia o no. Tots els països del món la mereixen al 100 %.

L’actuació de Birmània en els jocs reflecteixla debilitat del país, segons Khin Maung Nyo:

Ara per ara veig les coses de manera diferent. Crec que els partits de futbol (especialment els que hem perdut) representen la nostra debilitat econòmica i administrativa; reflecteix el buit que hi ha entre les nostres expectatives i la realitat, i la necessitat que tenim de desenvolupar els recursos humans en diferents sectors. Açò no pot fer-se en un dia o una nit: cal temps.

D’altra banda, tothom va animar l’equip de futbol femení per haver-ho fet el millor possible, encara que només van aconseguir la medalla de bronze en lloc de la d’or. El grup Myanmar Political Jokes (Bromes Polítiques de Birmània) va felicitar [my] l’equip:

Encara que per desgracia van perdre després de la ronda de penals, era evident que ho van fer el millor que van poder pel país. Estem molt orgullosos de l’equip de futbol femení de Birmània. Va ser un partir molt emocionant per als milers de persones que van veure el partit a l’estadi, per televisió i des de l’estranger. Va ser una bogeria veure ambdós equips jugant tan intensament. De fet, el públic de Birmània no és cec, més enllà de guanyar o perdre: el públic sap si els jugadors s’han esforçat de veritat. I no tenim por d’encarar al fracàs.

La gent no va perdre el cap sense raó quan Birmània va perdre contra Indonesia l’altre dia, ja que el públic que va assistir al partit va veure que l’equip masculí de futbol birmà no havia jugat de manera prou seriosament per guanyar el partit. Aquest és el motiu pel qual 60 milions de fans estaven enfadats.

Avui, fins i tot quan l’equip femení de futbol també ha perdut el seu partit, n’estem realment orgullosos. Ho han fet el millor que han pogut pel país fins al final.

Ye Htut també va lloar [my] l’equip:

Gràcies, joves heroïnes, per fer feliç el públic birmà.

La seua coordinació, el seu esperit d’equip i la seua implicació són els exemples que no només els futbolistes hauríem de seguir, sinó també tots nosaltres.

Després de la cerimònia de clausura, també va destacar [my] les victòries dels atletes d’altres ètnies:

[…] Atletes d’altres ètnies, com la katxin, kayah, xin, mon, shan i rakhine, van guanyar 180 de les medalles per a Birmània. Quan van anunciar que organitzaríem aquests jocs, gents de dins i de fora del país van dubtar sobre si seríem prou hàbils com per encarregar-nos-en. Es preguntaven si els atletes de Birmània serien realment capaços de fer-ho possible.

Ara, amb tota la gent de les diferents ètnies del país, hem provat que estaven equivocats.

Aquest esperit, deixeu-nos començar el viatge cap al futur del país.

Translated text

Source text

(This text was translated from English to Catalan in December 2013 for a NGO called Global Voices Catalan. It was my first translation for them, and all the translator who work for them have to translate at least 3 articles so they can accredit the text to them, so my name is not in this translation.)